Vers una espiritualidad familiar d’orientació contemplativa

La condició de les realitats corporals (i més profundament, de tota realitat finita) és de naturalesa «medial»: l’esperit es comporta, a llur respecte, en una «indiferencia dominant». Per aixo, la condició de l’esperit en el món (la condició de l’home) és «incorporació-segregació»; el Regne de Déu, que «no consisteix en el menjar i el beure», consisteix, no obstant, en «donar menjar a qui té fam i beure a qui té set»; per aixo la «consecratio mundi» (elevació de la natura en ofrena a Déu) té .Hoc segons la dialecth:a del «llevat» o la «sal», els quals cal que es barregin amb la massa fins a fer una sola cosa amb ella, pero cal, igualment, que no perdin per aixo llur virtualitat propia: ja que per res no servirien, en endavant, sinó por ésser llern;ats a fora i trepitjats pels homes (2).

El pensament català de l’Edat Mitjana i el Renaixement, i el llegat filosòfic grec

En la historia del pensament filosofic a Espanya, durant l’Edat mitjana i el Renaixement, els paisos de llengua catalana de l’antiga Corona d’Aragó hi ocupen un lloc privilegiat. Llur situació geo-politica -el veinatge amb Franc;a, les relacions comercials amb els estats de la canea mediterrania, l’expansió militar vers Italia i Bizanci- repercuteixen en el camp del pensament. Heus aci perque la filosofia catalana medieval s’inscriu sense cap dificultat en el moviment de l’Escolastica europea. I heus ací també perque els nous corrents del Renaixement arriben abans a Catalunya que no pas a Castella.

Entorn del llibre de F. Canals i Vidal: “Sobre la esencia del conocimiento”

Pels volts dels anys seixanta passá per Sant Cugat el filosof luvanies; Louis de Raeymeker. Era l’epoca immediatament anterior al Concili. En les Facultats eclesiastiques la insatisfacció de l’alumnat envers l’ensenyament escolastic era moneda corrent. No recordo exactament de que va parlar el professor Raeymeker. M’imagino que tocaria algun punt de la problematica filosófica, potser la filosofia de l’ésser, des del corrent del tomisme luvanies que ell representava. El que sí recordo és que, en acabar, algú li va engegar més o menys aquesta pregunta: «¿Podríeu dir~nos que dimonis vol dir ser tomista en un món com el nostre, tan diferent del de Sant Tomas?».

Fer memòria de Balmes

Vivim en un món, on la gent corre el risc de perdre la memoria, amb la conseqüencia fatal que aixó comporta per a la identitat deis homes i deis pobles. En el nostre país -i més concretament en el camp del pensament- aquesta perdua de memoria histórica assoleix cotes molt altes. Per una serie de raons que fóra massa llarg d’enumerar, tendim espontaniament a menystenir alló propi en favor d’alló que ens ve de fara.

Reid, Priestley i Hamilton, tipus, antitipus i síntesi de la filosofia escocesa del sentit comú (I)

És sabut i sembla demostrat abastament que la Filosofía del sentit comú deis segles XVIII i XIX té dos orígens diferents i inicialment independente, l’un, el corrent eclectic frances provinent de Claude Buffier (1631-1737), que va arribar a la Universitat de Cervera per Ramon Martí d’Eixala (1807-1857), i l’altre, la filosofia escocesa del sentit comú provinent de Thomas Reid (1710-1796), qui és indubtablement el primer en la formació d’aquest corrent i que, a través de William Hamilton (1788-1856), va arribar a la Universitat de Barcelona per Francesc Xavier Llorens i Barba (1820-1872).

Reid, Priestley i Hamilton, tipus, antitipus i síntesi de la filosofia escocesa del sentit comú (II)

La crítica de Priestley es dirigeix principalment al concepte d’instint, que és d’on prové el sentit comú, segons Reíd. ~instint hauria substitui’t la ciencia per falta de coneixement o per ignorancia, cosa que no pot acceptar Priestley. Encara que Priestley ataqui també les teories empíriques de Hume, creu que se’l pot entendre millor i, fins i tot acceptar en part, des de posicions que no siguin, és clar, les del sentit comú.

Personalismes actuals i persona en Sant Tomàs

Darrerament vivim, especialment en el camp de les aportacions intellectuals, uns moments de forta afirmació del divergent, del plural. Sembla com si el pluralisme de significacions s’hagués convertit en una característica dels nostres habits de pensament. Fins i tot !’apología de l’efímer, el pensament debil o la multiplicitat dels discursos se’ns donen coma components essencials de l’anomenat home postmodern que es troba cada vegada més abocat al risc de la indiferencia. En tots els ambits de pensament existeix una consciencia fragmentada, com si es donés una mena de sincretisme de visions.

El cant sagrat com a plenitud del llenguatge en Sant Tomàs d’Aquino

El presente artículo se propone interpretar el canto sagrado, siguiendo a Tomás de Aquino, como un “verbum cordis”. En primer lugar, se afirma que la experiencia mística, por su propia naturaleza, es manifestativa de sí misma en una “palabra interior” irreductible al lenguaje conceptual. En segundo lugar, se observa que el canto litúrgico está ordenado a expresar y a provocar esta experiencia. En tercer lugar, se comenta la definición tomista de canto sagrado. En cuarto lugar, se estudia el “jubilus” como un caso privilegiado en el que se revela la naturaleza de la alabanza cantada. Y por último se investiga la causa final del canto sagrado y de toda obra de arte